“Festival des Festivals” és una col·lecció editada en suport DVD, i pretén convertir-se en una cita permanent amb el millor del documental francès. Volem agrair al Departament de Documentals del Ministeri de Relacions Exteriors de França i especialment a Valérie Mouroux la possibilitat d'estrenar aquesta nova secció dins de la programació estable del festival Docúpolis.

“La selecció 2005 és el reflex d'aquesta vitalitat i de les múltiples pistes estudiades per la producció actual: documentals per al cinema projectats a les sales (Muro, Salvador Allende, ¡Odessa...Odessa!, La Peau trouée), produccions per a la televisió d’extraordinària qualitat, de la investigació (Les Mauvais garçons) a l'assaig (El cas Valérie), passant per la crònica (Paul dans sa vie) i per pel·lícules que es situen en les fronteres del gènere: captació i adaptació musical (Paradis i Le Rossignol).
Com tota selecció, l'edició 2005 és necessàriament parcial en els dos sentits de la paraula. Invitació a descobrir l'extraordinària riquesa de la creació documental contemporània, aquesta també ens brinda l'oportunitat de saludar al formidable treball dels principals festivals francesos, FIPA, Cinema du Réel, Fidmarseille i  Les Etats  Généraux du Film Documentaire de Lussas, que, en els seus diferents registres, escriuen la gran història del documental”.

RICHARD BOIDIN
Director d'Audiovisuals en l'Exterior
Ministeri de Relacions Exteriors de França

 PROGRAMACIÓ

   L'AFFAIRE VALÉRIE

Un cineasta investiga en els pobles de muntanya, a la vora dels llacs alpins, sobre la desaparició de Valérie que va passar fa vint anys. Es pensa que Valérie va poder assassinar a un turista canadenc abans de desaparèixer sense deixar rastre. Almenys, aquest és el record que ha guardat el narrador que estava de pas per la regió en l'època del drama. A mesura que van passant els testimonis, Valérie sembla evaporar-se per segon cop, inassequible, literalment devorada pel paisatge alpí meravellosament filmat per François Caillat. Paisatge encantat, grandiós, on cims i precipicis deriven metàfores, personatges d'una ficció que la camera converteix en documental. Una pel·lícula en forma d'assaig on el realitzador porta al seu nivell més alt  l'abstracció del seu treball sobre la memòria.

  LES MAUVAIS GARÇONS

O com una petita residència burgesa, la de  Commanderie de Creil, va acabar transformant-se en un ghetto en un període de quaranta anys. El temps necessari per a que dues generacions perdessin poc a poc les seves referències per culpa d'una vida diària de violències... Tercera part d'una sèrie (Chroniques de la violence ordinaire) co-produïda per l'estació de televisió francesa France 2 sobre el temor dels barris situats a les afores de París, Les Mauvais garçons presenta un balanç crític de les polítiques d'immigració i d'ordenació del territori que s'han aplicat contínuament en les últimes dècades. El treball d'immersió i investigació dels realitzadors va durar dos anys i el que se’ns presenta és el retrat íntim d'una edificació de barri marginal, mostrat en tota la seva complexitat, tenint com a fil d'Ariadna  Eric, I-B, Zac i els seus amics..

   MUR

Vorejant el traçat de separació que trenca una regió carregada d'història,  Simone Bitton recull paraules, cants i reaccions, en hebreu i en àrab, d'aquells que el "Mur" separa: nens, treballadors, militars... Una meditació cinematogràfica molt personal, presentada per una realitzadora que, confonent les pistes de l'odi, reafirma la seva doble cultura jueva i àrab: "Aquest mur que vaig filmar forma part del meu ser com també forma part de l'horitzó mental i humà dels meus personatges (...). Mur és una pel·lícula política perquè tot és polític, però no parla de política. Parla de mi, de nosaltres". Seleccionada en nombrosos festivals internacionals, Gran Premi  Fidmarseille, la pel·lícula de Simone Bitton va ser estrenada als cinemes francesos 2004.

  ODESSA...ODESSA!

“Odessa forma part d'aquests llocs amb noms encantadors, ciutat mítica que va ser, entre d'altres coses, el bressol de la cultura jueu-alemana, un d'aquests llocs que un porta dins molt abans d'haver-los visitat”. Michale Boganim, jove realitzadora franco-israelí, segueix el recorregut de la comunitat jueva d'Odessa, ex-aliada a Israel i als Estats Units, i ens presenta un tríptic nostàlgic i atraient organitzat en torn a tres ciutats i tres colors: Odessa, en clau rus a Nova York color totxana i Ashdod, ciutat satèl·lit sorgida del desert israelí, d'un blanc deslumbrant. Seleccionada en nombrosos festivals internacionals, la pel·lícula es va estrenar als cinemes francesos al 2005.

  PARADIS

Marie-Hélène Rebois, especialment coneguda per el seu treball sobre la companyia Bagouet (principalment per Histoire d'une transmission i Ribatz, Ribatz! Ou le grain du temps, Premi de la competició francesa al Fidmarseille de 2003), continua la seva exploració de la dansa contemporània a través de l'obra de José Montalvo, coreògraf francès d'origen espanyol. Aquesta adaptació de Paradis, obra creada al 1997 a la Casa de Danza de Lyon, reflexa perfectament l’ingeni, l'humor i l'energia que sempre han caracteritzat a la companyia Montalvo/Hervieu. Es tracta d'un espectacle lúdic que mescla amb alegria els gèneres i les cultures (hip-hop, ballet clàssic, dansa africana), la dansa i el vídeo, els ballarins i la seva imatge projectada en immenses pantalles.

  PAUL DANS SA VIE                                                                                                                                    

Paul, pagès, pescador i solter, s'aproxima als 75 anys. Viu amb les seves dos germanes menors, també solteres, i està a punt de jubilar-se després d'haver treballat i viscut tota la seva vida a Cotentin. Aquest és el moment particular que Rémi Mmauger ha escollit per aproximar-se a aquest home que coneix bé, emblema d'un món protegit durant tant temps per la modernitat i condemnat a desaparèixer. Un subtil retrat en el que el realitzador aconsegueix mantenir una distància apropiada, ajudant en això al seu personatge, admirable per la seva lucidesa:
<<¿Que vols fer? ¿Una pel·lícula? Et costarà molt treball. Ets com tot el món. Deus trobar-te folklòric. Però, jo no estic al folklore. Estic en la meva vida>>.

  LA PEAU TROUÉE

Cinc pescadors a bord del bé anomenat Mirador, s'endinsen en alta mar a Irlanda per enfrontar-se a un impressionant peix: el "marrajo". Així comença un llarg viatge en alta mar adormit pel monòton soroll del motor: espera, monotonia, fragments de diàlegs entre mariners taciturns... Fins al moment en que la pel·lícula es transforma en una explosió de violència. Alimentats, ferits i finalment pujats a bord, els taurons, en agonia, donen les seves últimes cuades en un vertader bany de sang. L'extrem i l'ordinari es mesclen en una composició magistral on els personatges entren en una dimensió quasi mítica. Assaig particularment encertat d'un jove realitzador que dirigeix la seva primera pel·lícula, recompensada amb el Premi Jean Vigo 2005 i estrenada als cines francesos del mateix any.

  LE ROSSIGNOL

Primera obra lírica de Igor Stravinsky, adaptada d'un conte d'Andersen, El Ruiseñor transporta a l'espectador a l'univers màgic de la cort imperial xinesa. L'adaptació de  Christian Chaudet, realitzada per la televisió, utilitza les tècniques digitals d'animació per crear un vertader espectacle màgic modern, entre la Xina antiga i el món virtual. A través de la mirada fascinada d'un jove xinès que ven com a objectes d'art, instruments de música, telèfons mòbils i  webcams que es van animant en un ballet fantàstic, l'espectador es deixa portar per la màgia de l'espectacle. Les interpretacions de  Nathalie Dessay en el personatge principal i de l'Orquestra Nacional de París, dirigida per James Conlon, contribueixen a l'èxit de la pel·lícula, premiada amb un FIPA d'Or al 2005.

  SALVADOR ALLENDE

11 de setembre de 1973. Un cop d'estat militar enderroca la revolució pacífica de Xile eliminant al President elegit, Salvador Allende. Patricio Guzmán ressuscita al president caigut, figura carismàtica llançada al suïcidi la memòria del qual s’intentà esborrar per la dictadura. Com es recorda als primers minuts de la pel·lícula, ja no <<queda res, o quasi res, de Salvador  Allende>>. Només un tros d'ulleres trencades i alguns papers trobats sobre el seu cos sense vida. En un retrat commovedor, Guzmán li fa un homenatge a la vegada íntim i distanciat, a aquest personatge central del segle XX al mateix temps que planteja una reflexió sincera sobre un cert ideal polític. Aquesta pel·lícula ha estat seleccionada en nombrosos festivals internacionals i es va estrenar als cinemes francesos l’any 2004.