ACTIVITATS PARALEL·LES

RESCAT: MARTA RODRÍGUEZ

Presentació | Projeccions

PROJECCIONS

1. Chircales. 1966-1971, 42’, Colòmbia, 16mm, B/N
Chircales és la recerca d’una metodologia adaptada a les condicions socio-polítiques d’Amèrica Llatina. La seva filmació comença l’any 1966 al sud de la ciutat de Bogotá en un barri anomenat “Tunjuelito” on existien grans terrenys els amos dels quals arrendaven les seves terres per a la producció artesanal de manos. Colombia ve de viure la violencia de l’any 48, i grans masses de població camperola emigra a les ciutats, refugiant-se en aquestes zones sub-urbanes. Agricultors ens la seva majoria arriben a la ciutat amb molt pocs instruments per la seva subsistència.

Aquest documental està basat en una investigació antropològica prèvia, realitzada per Marta Rodríguez. Chircales és, pels seus realitzadors, un punt de partida per introduir dins del treball de l’elaboració d’un documental la dimensió de les Ciències Socials, cosa que ens permetrà penetrar amb més profunditat en el món d’aquests desplaçats.

Durant els cinc anys del a realització de Chircales, els autors han aportat una metodologia per la realització d’un cinema documental sota la violència política i la no-existència d’Escoles de Cinema, ni cases productores de documentals. Amb els únics instruments d’una càmera i una grabadora han aconseguit mostrar durant cinc anys la poesia, la violència i l’explotació de la família Castañeda.

2. Nuestra voz de tierra, memoria y futuro. 1974 –1980, 90’, Colòmbia, 16mm, B/N
El film intenta una aliança entre dos termes arbitràriament assumits com a dispars: “El registre documental i la posada en escena”. Cinc anys en l’experiència d’un grup indígena per desvelar, des de dins, la complexitat d’un procès que va la submissió a l’organització, a la lluita per la supèrvivència com a cultures. Els indígenes han lluitat i lluiten avui per la recuperació de les seves terres perquè segons la seva pròpia veu, “la tierra es la madre, la tierra es la raíz de nuestra cultura”. En recuperar la terra, l’indígena comença un procés de recuperació cultural, un procés de recuperació “crítica” del seu passat, de la seva història.

La posa èmfasis a la significació d’aquest moment del procès, en allò que per ells significa “ver políticamente el pasado y pensar históricamente en el presente”. Recuperar críticament la història com a cultura, per adherir el passat a la necessitat de transformar el present, assumit que un poble que no té el control sobre el seu passat no pot tenir el control sobre el seu present ni una opció futura. Un intent de cinema “cultural”. Una proposta d’assumir artísticament el context dins el qual un film és produït. És un film concentrat bàsicament en els processos de pensament que intenta acostar-se al subconscient d’una cultura indígena andina, amb la dialèctica a l’interior d’una realitat on inter-actuen Diables i senyors feudals o terratinenst, esclaus i amos, anàlisis i poesia, organització i màgia, mite i ideologia.

3. Amor, mujeres y flores. 1984-1989, 52’, Colòmbia, 16mm, color
Aquest documental denuncia com els pesticides que estan prohibits en països com Estats Units, Alemanya o França són exportats al Tercer Món i Amèrica Llatina, produint el que es denomina com “La Bomba Atòmica dels pobres”.

En la Sabana de Bogotà, empresaris dels Estats Units, França i Japó, en els anys 70 comencen la Indústria de la Floricultura. Aprofitant la mà d’obra barata i les condicions climàtiques, s’arriba a produir amb molt baixes despeses. Com que el cultiu de les flors és propi del treball femení, donen feina a unes 70.000 dones. Com que les flors es produeixen per l’exportació, això exigeix l’ús de pesticides, ja que les seves condicions han de ser òptimes, portant com a conseqüència graus alteracions en la salut de les dones, i arriben a donar-se casos de morts per la perillositat dels pesticides.

Premis: França: Festival INTERNATIONAL D´AURILLAC 1989 -Menció especial del jurat; 1990 - EE.UU. : “Golden - Gate - Award”; Honorable MENCIÓ, Sociologia, 33 Festival Internacional de Cine de San Francisco; ALEMANYA 1990, Festival de Cinema de “MANNHEIM”, Premi al Documental que mostra els problemes de la classe obrera; Alemanya “OKOMEDIA”, Festival Internacional sobre La Ecologia, Ciutat de Freiburg, Premi Ecològic; 1991 Bogotà: Festival de Cine por La Vida, La Paz y la Ecología, Premi Documental Ecològic.

4. Nacer de nuevo. 1986-1987, 30’, Colòmbia, 16mm, color
Aquest documental és la història de Maria Eugenia Vargas (71 anys) i Carlos Valderrama (75 anys); dos ancians que habitaban a la ribera del riu Guali, fins que es va desbordar per l’allau de volcà nevat de Ruiz el novembre de 1985, arrasant cases, animals i tot el que tenien. Damnificats, després de l’allau, són portats a l’estadi esportiu de Honda (Tolima), on van ser allotjats en carpes junt a les famílies afectades pel desastre d’ Armero. Allà viuen des de llavors.

Inicialment conviuen amb aquestes famílies damnificades fins que són traslladats a vivendes construïdes per RESURGIR, entitat que porta les “Ayudas Internacionales”. Els ancians no són beneficiats amb la vivenda per la seva avançada edat, en considerar RESURGIR que ells no poden respondre econòmicament a les seves quotes. Marxen les famílies i queden els ancians sols, abandonats en l’inmens estadi per RESURGIR i la CREU ROJA. És aquí on la pel·lícula penetra en la seva realitat.

Davant d’aquesta situació i per la necessitat de sobreviure, es produeixen dues reaccions: Maria Eugenia, que estima produndament la vida, ja que és una camperola arrelada, arriba a demanar ajuda a la plaça del mercat d’Honda per ella i els seus animals, per no deixar-se “morir de gana”. Carlos Valderrama, que va ser paleta durant quaranta anys, ja inhabilitat físicament a causa de l’artritis i per la seva avançada edat, no aconsegueix treball. L’únic que l’alimenta és l’amor de Maria Eugenia, ja que el seu valor davant la vida és per Carlos l’única possibilitat de sobreviure. Així s’enamora de Maria Eugenia i vol casar-se amb ella.

Nacer de nuevo, és una crònica de la tercera edat, la lluita de la vida davant la mort. El tema principal és “el valor de vivir, el valor hasta para morir”, com diu al final de la pel·lícula Maria Eugenia Vargas. Es també un reconeixement del treball cinematogràfic de vint anys al cineasta colombià Jorge Silva,company de Marta Rodríguez amb qui va inciar el treball de filmació d’aquest documental i que, malhauradament, va morir durant el rodatge el 27 de gener de 1987. És el compromís de continuar el nostre treball cinematogràfic pel qual va donar la vida, “Dándole la voz a los que no la tienen” (Jorge Silva).

5. Hijos del Trueno. 1994-1998, 54’, Colòmbia
En els Andes Colombians, Tierradentro és el cor de la cultura Paez. Per ells, NASA KIWE significa el territori, que és un dels eixos centrals de la seva identitat. Tierradentro va ser el refugi i la muralla que els va permetre fer front al consquistador espanyol. Allà van crear exèrcits com els liderats per la Cacica Gaitana.

En els anys 30 el líder Manuel Quintin Lame va començar les lluites per la terra, programa que reprèn el consell regional indígena del Cauca CRIC el 1971, que actualment és l’organització que els representa. El departament del Cauca, que reuneix la major part de la població indígena del país (Paeces, Guambians, Yanacones i Coconucs), va ser aprofitat pel tràfic de drogues pel cultiu de la Rosella (“Amapola”), de la qual s’extreu el làtex necessari per l’elaboració de l’Heroïna. En el mercat internacional de la droga, l’Heroïna representa un ingrés econòmic quatre vegades major que el de la Cocaïna. D’una altra banda, l’indígena, mà d’obra barata, arrenda o ven les seves terres a baix preu. A més a més, desconeix la gravetat i els riscs d’estar lligat a cultius ilícits.

L’obertura del mercat a la competició internacional va provocar una greu crisis en l’agricultura, la caiguda del preu del cafè i del “fique”, que representaven la major font d’ingressos per l’indígena, va obrir el camí pel cultiu de la Rosella (“Amapola”).

L’oficina d’antinarcòtics, finançada pels Estats Units, ha implementat l’erradicació dels cultius ilícits utilitzant herbicides d’alta toxicitat com el glisòfat. Aquests herbicides estan causant grans mals a la salut humana i a l’ecologia. Ja han detectat diversos casos de nens amb malformacions congènites.

El dilluns 6 d’agost de 1994, un frot terratrèmol va saccejar la comunitat indígena Paez, arrassant 12 refugis i 9 “cabildos” indígenes. Van morir 1.500 persones i hi van haver 1.000 desapareguts. L’allau del riu Paez va expulsar els indígenes dels seus territoris ancestrals.

Aquest documental tracta sobre les implicacions dels cultius ilícits en les comunitats indígenes del Cauca i en el món místic dels Paeces, ja que l’allau del 6 de juny del 1994 és interpretat pels seus metges tradicionals com una crida de la Mare Terra que se sent agredida per la deforestació i els cultius de Rosella (“Amapola”). Així, per mitjà del món místic, els Paeces tornen a prendre consciència de l’agressió a la Mare Terra i deixen de cultivar la Rosella (“Amapola”).

6. Una casa sola se vence. 2003-2004. 48’, Colòmbia, Betacam
A Colòmbia, la intensitat de la guerra produeix mil desplaçats pper dia. Això genera una nova geografia, nous territoris on s’està acumulant la terra a mans de paramilitars, guerrillers i narcotraficants. La geografia d’aquesta violència, d’aquesta guerra pel territori, afecta directament als grups ètnics, comunitats Afrocolombianes, indígenes i camperols, que són convertits en objectiu militar. La cartografia del terror fa que els noms haibtuals dels pobles, després de les massacres, es pronuncïin amb la “memòria de la por”. Els camperols es veuen obligats a l’èxode, convertint-se els seus lloc d’origen en pobles maleïts i llogarets fantasmes, que després seran coneguts com “La Memòria del Terror i la Mort”: La massacre de Mapiripan, la Massacre de la Mejor Esquina a Urabà, la Massacre d’Apartado, la Massacre del Chende. Succesivament es sumen els noms de la desolació i de la seva població expulsada, que serà identificada amb aquests noms. És amb algunes famílies pertanyents a aquesta població desplaçada de la regió del Choco i Urabà Antioqueño, –regió del pacífic Colombià– amb les quals l’autora ha treballat els últims tres anys, que li han proporcionat, a través dels seus testimonis, elements per a la realització d’aquest documental, l’objectiu del qual és fer escoltar la veu d’aquells que viuen la guerra a Colòmbia, especialment a través de les dones que la pateixen.

El documental és un intens testimonioque ens va donar Marta Palma l’any 1999 en el coliseu de Turbo, Urabà Antioqueño, on van viure tres anys amb les comunitats Afrocolombianes desplaçades violentament del Cacarica, en el baix Atrato– Choco.

La volència del desplaçament, lavida en el port de Turbo, en un barri obrer, treballant sense cap mitjà per educar els seus quatre fills, la soledat i la pèrdua del seu marit, porten a Marta a emmalaltir de pena moral, per finalment morir l’agost del 2002. És a la seva memòria que l’autora vol dedicar aquest documental, com un homenatge a la seva lluita, a la seva resistència, i com un dolorós exemple de les mare que, a Colòmbia, són víctimes de la violència i el desplaçament i moren prematurament deixant un país ple d’orfes.

Marta pertanyia a Clamores, una organització de dones desplaçades del Cacarica –Regió del baix Atrato en el choco– que van demanar la reubicació urbana a Turbo, un port marític situat en el Golf d’Urabà sobre el mar Atlàntic Colombià. A la majoria d’aquestes dones els hi van assassinar els marits i els fills i ja no tenen les condicions físiques ni psicològiques per tornar als seus territoris; tampoc existeixen les garanties mínimes de seguretat que permeten la seva supervivència allà.